La Prova de l’Àngel 

El 10 d’agost, a les sis de la vesprada, es du a terme a Santa Maria la Prova de l’Àngel, amb la finalitat de conéixer la resistència a les altures dels xiquets que han de situar-se en algun dels aparells aeris. El Misteri té dos escenaris fonamentals: el terrestre (caminador i cadafal) i l’aeri. Entre el cel i la terra hi ha 25 metres, que xiquets de huit a deu anys han de salvar, sense deixar de cantar, en els diferents aparells aeris, tots recoberts d’enlluernador oripell (ja existixen dades en 1643): la mangrana, que s’obri en huit grillons i en l’interior dels quals va l’àngel amb la palma; l’araceli (altar del cel), armadura de ferro en forma de retaule, ocupat per cinc àngels (alguns estudiosos han volgut veure en la figura central la representació de Jesucrist); i la coronació, encara que este últim, que transporta la Santíssima Trinidad, es queda a mig camí. Les seues veus infantils representen catorze papers, entre els quals hi ha els dos solistes principals: la Maria Major i l’àngel de la mangrana. A més, l’acompanyament de la Marededeu, dos dels àngels de l’araceli, i el Fill i l’Esperit Sant de la coronació. 

Autora: María Ángeles Sánchez 

La Festa, llibre publicat per l’Ajuntament d’Elx en 2002. 

A propòsit de la denominació de Misteri o Festa, que en l’actualitat s’utilitza quasi indistintament, el musicòleg il·licità José María Vives Ramiro recorda en La “Festa” i el consueta de 1709, publicat en 1980, que “l’apel·latiu de Misteri no es troba escrit a Elx fins a temps relativament pròxims i sembla induït per persones foranes, encara que no és tan difícil trobar fills d’este poble que l’utilitzen per a designar la tradicional Festa”. 

“L’àngel és de veritat?” 

Reina un ambient gojós en el temple. Ara sí que són els xiquets els protagonistes: actors i espectadors. Famílies senceres ocupen els bancs, on els més xicotets es regiren inquiets: “Mamà, l’àngel és de veritat?”. “Quan la Verge es mor, on va?”. No hi ha millor introducció a la Festa que esta Prova que s’ha convertit, a més, en una espècie d’assaig general, ja que no sols intervenen els aparells aeris, sinó que es mostren diferents escenes amb cantors adults. El mestre de cerimònies aprofita per a polir alguns dels detalls de la representació, i les veus d’uns i altres ressonen en la basílica, per a delit de qui ha acudit fins allí. 

Hi hagué un temps, fins a començaments dels anys cinquanta del passat segle, en què la Prova de l’Àngel era una autèntica batalla campal, protagonitzada per les conyetes (codonys) que els xiquets es tiraven els uns als altres i, sobretot, al que baixava en la mangrana. “Passaven les conyetes pel mig de les ales”, rememora Vicente Quiles, responsable de la tramoia alta, que va fer d’àngel en aquella època. “Les tiraven des dels balcons. Allò era la guerra, el senyor José Ródenas [arxipreste de Santa Maria] pel caminador, cridant: ‘Bàrbars, bàrbars!’, i la policia i la guàrdia civil furgant les butxaques dels xiquets, perquè no les entraren”. 

Ginés Román, sacerdot –el primer des de 1830– que ha exercit en diverses ocasions el càrrec de mestre de capella, ho recorda d’esta manera: “El senyor José va acabar amb això de les conyetes: es va plantar a la porta de Santa Maria amb un cabàs, va tancar tots els altres accessos i va anar escorcollant xiquet a xiquet”. 

Formigueig batallador 

Pere Ibarra, arxiver municipal, cronista i profund enamorat i defensor de la Festa, feia en 1901 en el diari valencià Las Provincias una colorista i vívida descripció de la Prova de l’Àngel, que no ens resistim a reproduir in extenso: “A les dos de la vesprada principia a envair el grandiós temple una immensa allau de xiquets (…) [que] assalta, s’apodera i ocupa, amb indicible alegria, totes les tribunes, enreixats i balconada (…), sense por al fet que escolans ni sagristans els desallotgen d’una posició presa per la força, emparada pel costum i conservada amb els punys. (…) Plenes les tribunes, replet el cor, assaltat l’altar major, ocupat el faristol i presos tots els millors llocs pels quals van vindre d’hora, comencen les dificultats i els treballs per a col·locar a tots els que en contínua avinguda van arribant. Vista des d’una altura la gran nau, espanta veure tant de xiquet. (…) S’envaïx el gran cadafal, que es reserva per a l’element oficial. Els municipals a garrotada neta, els sagristans i escolans a espentes i carxots, defenen aquell reservat (…). Sobre els bols de les piles d’aigua beneïda es col·loquen xiquets a dotzenes. En el timpà que separa el cor de la nau es munten xiquets: xiquets s’agarren als relleus arquitectònics; xiquets s’enfilen per les daurades talles del retaule central; xiquets, finalment, es fiquen fins en el bocaporte del cambril de la Mare de Déu i s’enfilen pels seus capitells (…). Excuse dir que la Divina Forma ha sigut retirada amb antelació. (…) Cada vegada que una tramoia puja o baixa, cada vegada que la porta del cel es tanca o s’obri, ressona un nodridíssim aplaudiment per milers de manetes, hom s’ensordix amb aquells visques tan estridents, hom s’admira de presenciar aquell aldarull. Són les sis de la vesprada. Ha acabat la prova de l’Àngel (…). Aquell formigueig batallador es dissol, aquell remolí s’obri pas per les cinc portes del temple, en menys de deu minuts i… fins a l’any que ve”. 

En la sang 

El Misteri el portem els il·licitans en la sang. Només així s’explica que forme part dels jocs infantils; que xiquets i xiquetes (a pesar que tots els personatges, fins i tot els femenins i seguint la tradició medieval, estan interpretats per homes) cantussegen les seues dificilíssimes melodies; que molts dels protagonistes convertiren, en els seus primers anys, la complicada tramoia en artefactes per als seus somnis acabats de nàixer. 

“De xicotet, quan eixia d’àngel i de Maria, em vaig fer amb filferros l’araceli, la coronació i la mangrana. Amb una caixa de cartó vaig construir tot el cel, i amb això jugava. En aquells temps no hi havia molts joguets. Anàvem al col·legi, eixíem a la Glorieta a trencar bombetes i teníem el Misteri. Eixa era tota la nostra diversió”. Juntament amb Vicente Quiles, desgrana els seus records Ginés Román, que en 1935 ja assajava la coronació: “Jo tenia una mangrana que em va fer mon pare i la pujava i la baixava per l’ull de l’escala”. 

Els xiquest de l’escolania, alguns a partir dels sis anys, aguanten pacientment els assajos, que es prolonguen a l’eixida del col·legi durant quasi tot el curs i s’intensifiquen a l’estiu; renuncien als gelats: quan acaba l’última representació, el 15 d’agost, molts d’ells s’abalancen sobre la gelateria més pròxima, en un gest espontani i, alhora, ritual; es prenen la seua participació en el Misteri amb absoluta serietat i alguns hi continuen lligats per a tota la vida: la forma habitual de reincorporació, passada l’adolescència (i amb el consegüent canvi de veu), és el cor de la Judiada. També n’hi ha que, de majors, trien la música com a opció professional. 

“He vist en estos àngels”, escrivia en 1996 en el diari La Verdad Antonio García, pare d’un d’ells, “tones de disciplina, de treball en equip, de solidaritat, de companyonia, de constància, de saber estar, de gust pel ben fet, de dedicació completa a esta tasca, de respecte mutu i alié, de maduresa, de responsabilitat, de satisfacció i orgull per pertànyer a la Capella…, d’amor al Misteri”. 

El paper més difícil 

Els xiquets poden representar qualsevol dels papers infantils, ja que els memoritzen de tant escoltar-los. No seria la primera vegada que cal fer front a una situació d’emergència: “Un any”, diu Ginés Román, “se’m van constipar tots els xiquets. Vaig agafar a Antonio Antón Latour [mestre de cerimònies en l’actualitat i, abans, àngel de l’araceli] i li vaig dir: ‘Faràs la Maria’. Em va contestar que no l’havia feta mai, que no se la sabia bé… Quan va començar la representació el vaig espentar a dins i va cantar, i tant que va cantar!”. 

Tothom està d’acord que és el paper més difícil. Per a Manuel Ramos, mestre de capella entre 1993 i 2001, i Maria ell mateix entre 1976 i 1980, “tant la Maria com l’àngel tenen moltes notes d’adorn que compliquen la partitura. Si Montserrat Caballé s’hi enfrontara, ho faria, per descomptat, perquè és molt professional; però li costaria”. “Amb la mateixa melodia ha de cantar huit lletres diferents; a més, ha d’aguantar de genolls tres quarts d’hora llargs”, comenta Antonio Antón. Per això, no és d’estranyar que el xaval que el va representar entre 1996 i 1999, Ricardo Inarejos, assenyalara sense parpellejar: “El que més m’agrada és quan es mor, perquè estic fet pols”. 

“Millor que el món” 

És, doncs, en la Prova de l’Àngel quan els xiquets pugen per primera vegada en els diferents aparells aeris. No els solen donar molta oportunitat per a tindre por. Els homes de la tramoia alta són bastant expeditius, i si intuïxen una miqueta de temor, els tranquil·litzen amb un “xe, xiquet, si estaràs millor que el món aquí dins”. Els xiquets, per la seua part, es llancen generalment sense dubtar al que per a molts d’ells constituïx tota una aventura. Pablo Ruz, que va fer d’àngel de la mangrana entre 1992 i 1996, recorda que, amb el transcurs del temps, va anar canviant d’opinió: “En l’últim any, fins que no veia els balcons del corredor a la meua altura, tenia por; quan era més xicotet no em passava”. Antonio Antón, àngel en 1933 i 1934, diu: “Les ales de la mangrana no tanquen hermèticament, per la qual cosa entra un poc de llum. A penes s’obri, instintivament es mira per a baix, i veus allò tot ple de caps xicotets: això és el que més impressiona”. 

A vegades, la Prova de l’Àngel demostra la seua raó de ser: en 2000, un dels xiquets que havia de baixar en l’araceli s’hi va negar en redó i va haver de ser substituït. 

“En el moment d’obrir-se la mangrana a vegades se senten bebés plorant a baix; també s’escolten els aplaudiments, però jo no sent res: només sé que he de cantar”, apunta Jorge Quesada, àngel a la fi dels noranta. 

Cantar, i cantar meravellosament bé, “una melopea carregada de melismes”, en definició del músic alacantí Óscar Esplá, qui en 1924 va formar part, com a vocal artístic, de la Junta Protectora de la Festa d’Elx; malgrat l’atmosfera creada per la calor ambiental (ple mes d’agost) i la calor humana (la basílica està a vessar), que puja al cel en forma de glopada d’aire calent”. 

Autora: María Ángeles Sánchez 
La Festa, llibre publicat per l’Ajuntament d’Elx en 2002.