La troballa de la Dama d’Elx

El dimecres 4 d’agost de 1897, un jove de 18 anys, Manuel Campello, que es trobava fent treballs agrícoles a l’Alcúdia, es va trobar una pedra. En traure-la, va aparéixer el rostre del bust. L’escultura es trobava un poc inclinada a la seua dreta, i mirava al sud-est, sobre dues lloses de pedra de carreu. La seua localització i la seua situació revelen que es va tractar d’una ocultació intencionada, ja que per la seua seguretat es va construir un semicercle de lloses protectores que delimitaven l’espai suficient per a albergar l’escultura.
Una vegada depositada la peça, es va omplir amb arena procedent de la platja il·licitana de la Marina, i va permetre que la Dama arribara al moment del seu descobriment conservant bona part de la seua policromia.

La venda

L’11 d’agost va arribar a la ciutat l’arqueòleg francés Pierre Paris per a assistir a les representacions del Misteri, convidat pel cronista i arxiver municipal Pere Ibarra. Entusiasmat, plantejà aquell mateix dia i els successius la possibilitat de comprar l’obra per a França i per diverses circumstàncies, van acordar la venda en 4.000 francs (5.200 pessetes de l’època). L’escultura va estar exposada en el Louvre a París més de quatre dècades, i fou allí precisament on se li va batejar amb el nom de Dama d’Elx.

Retorn a Espanya

El 8 de febrer de 1941 la Dama travessava la frontera per Portbou amb tren camí cap a Madrid juntament amb altres obres artístiques i arqueològiques espanyoles.
Després del seu fugaç pas per Elx l’any 1965, i durant 14 dies amb motiu d’una exposició de cultura ibèrica, la Dama es va traslladar del Prado al Museu Arqueològic Nacional a Madrid.
L’any 2006, amb motiu de la inauguració del MAHE, va estar quasi sis mesos de nou en la seua ciutat d’origen, on va ser valorada en 15 milions d’euros, per a l’assegurança.

L’escultura

Tècnicament, l’obra escultòrica coneguda com la Dama d’Elx, un bust exempt esculpit en pedra calcària biocalcarenita fossilífera procedent de la pedrera il·licitana del Ferriol (P. Rouillard i el seu equip, CNRS, 2007), situada a 9 km de l’Alcúdia d’Elx, jaciment arqueològic on va ser trobada de forma casual el 4 d’agost de 1897 mentre es feien tasques agrícoles.

Les seues dimensions són de 56 cm d’altura, 49 cm d’amplària i 37 cm de profunditat en la seua base. Presenta un pes de 65 kg.

Algunes reconstruccions hipotètiques de la Dama d’Elx. Esquerra: Reconstrucció escultòrica en posició oferent (dempeus). Centre a dalt i a baix: reconstrucció a color (il·lustrat per Francisco Vives). Dreta: reconstrucció a color en posició sedent (il·lustrat per Francisco Vives).

*Bust femení que presenta una dama de rostre amb faccions molt perfectes i que conserva restes de policromia en els llavis i zones puntuals de rostre i vestimenta. La dama va ricament abillada: al cap porta un tocat format per una tiara punxeguda coberta per un vel i damunt un tirant que uneix els dos rodets laterals o «estotjos» que emmarquen el rostre, on aniria arreplegat el pentinat i una diadema sobre el front; l’esquena i els muscles es cobreixen amb un mantell que forma plecs en la part de davant i deixa al descobert tres collarets amb amforetes i portaamulets; les arracades de plaques i ínfules que pengen als costats del rostre, i una xicoteta fíbula que tanca la túnica en l’escot. En la part posterior, té un orifici la funció del qual ha donat lloc a nombroses interpretacions. Va estar ricament policromada amb tons rojos, blaus i grocs i aplicació de làmines d’or, dels quals a penes queden restes (*text Museu Arqueològic Nacional).

Foto: Francisco Vives

El seu acabat compta amb una fina capa d’estuc policrom. Es representà vestida amb una túnica interior de color blau, una mantellina roja muntada sobre una espècie de tiara i que descendeix pel seu pit des del muscle esquerre fins al costat dret de la seua cintura i amb un mantell ocre amb rivet roig. Es va mostrar ornamentada amb una còfia blava i un ric conjunt de joies que, com a simulació dels originals, es van revestir de pa d’or, compost per uns rodets, uns aplics de la seua còfia, unes ínfules del seu tocat, tres collarets i una xicoteta fíbula que tanca el coll de la seua túnica (M.P. Luxán i F. Dorrego, del CSIC, i J.L. Prada de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Barcelona, 2004).

Els seus ulls manquen de pupil·la i iris. Degueren ser elements afegits a la peça en el seu acabat i no conservats actualment.

Malgrat el seu naturalisme, la seua postura, la seua mirada buida i, sobretot, la seua indumentària la fan posseïdora d’un hieratisme molt particular.

Foto: Francisco Vives

Cronològicament, els especialistes la situen entre una data al voltant de l’any 470 i principis del segle IV aC. Això fa que la discussió continue oberta i, de moment, amb un ampli marge de maniobra, pràcticament un segle.

És una escultura de caràcter funerari, ja que es tracta d’una estàtua urna realitzada per a ser el contenidor de les cendres d’un difunt, possiblement la dona que l’escultor va tractar de representar de forma idealitzada. Per a aquesta funció fou utilitzada, com demostren les restes de fòsfor i calci procedents d’ossos i dents humanes trobades en la seua cavitat posterior, de manera ovalada, de 18 cm d’amplària i 16 cm de profunditat i 2500 cc de volum. (M.P. Luxán i F. Dorrego, del CSIC, i J.L. Prada de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Barcelona, 2011).

És una peça de gran transcendència per a la cultura espanyola, no sols per ser el principal exponent de l’Art Ibèric sinó per la seua particular història que arranca amb una immediata venda al Museu del Louvre després de la seua troballa, la seua volta durant la II Guerra Mundial a Espanya i per la seua utilització com a icona tant en qüestions polítiques, econòmiques, científiques o populars. Fou precisament a París on es va batejar a l’obra com La Dama d’Elx.

L’autor és desconegut.

A Elx es poden trobar reproduccions a grandària real en el museu de L’Alcúdia, en el Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE) en la Glorieta, en el Jardí Artístic Nacional l’Hort del Cura, dos en l’Ajuntament, aeroport, i diversos llocs amb una àmplia diversitat de grandàries i representacions. Existeix també una recreació en gres realitzada per Arcadi Blasco en l’avinguda del ferrocarril i una altra de Manolo Valdés de 4 metres d’altura i 5.500 quilos de pes, en el campus de la Universitat Miguel Hernández.