Malgrat que per la seua orografia el turó presenta una defensa quasi inexpugnable per tots els costats, excepte pel front meridional que descendeix formant una suau pendent, en època califal es construeix una muralla de més de 2 m d’amplària i fins a 1.5 m d’altura en alguns trams, que ho recorre creant un recinte fortificat amb forma de trapezi irregular d’una extensió aproximada de 48 ha. Aquest llenç està alçat amb maçoneria i xicotets carreus en sec, amb alguns trams en els quals semblen conservar-se restes de morter de calç prenent els elements de pedra. En la part més elevada del turó, al Nord, es poden observar tres edificis, havent sigut excavats els Edificis I i III entre els anys 2007 i 2009.

La historiografia referent al jaciment es remunta al treball pioner de Cristóbal Sanz, en la seua obra de 1621 Recopilación en que se da cuenta de las cosas antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche, publicat sota el títol “Antigüedades y Glorias de la Villa de Elche”, on ja apareix el bé patrimonial, encara que adscrit a època romana. Els primers treballs arqueològics van ser realitzats per Pedro Ibarra Ruiz en les primeres dècades del segle XX, qui va publicar una sèrie de materials procedents de les excavacions realitzades en el jaciment en 1914 en la seua obra “Elche. Materiales para su historia” de 1926. El següent treball va ser un estudi realitzat pel Grup Il·licità d’Estudis Arqueològics i publicat a principis de la dècada de 1980, sent el primer intent d’establir una evolució històrica de les diferents restes constructives existents a El Castellar de la Morera. Per a això, el grup va elaborar la primera planimetria existent per al jaciment, en la qual s’identifiquen diferents àrees d’ocupació que abasten des de la Prehistòria a l’Edat Mitjana.

En l’estudi dut a terme per l’investigador Pierre Guichard en 2007, centrat en el significat històric i social de la islamització, s’inscriu El Castellar de la Morera com el debatut emplaçament identificat amb el topònim de al-‘Askar (el campament), descrit a la fi del segle IX pel geògraf oriental Ya‘qūbī en la seua obra Kitāb al-buldān. Aquesta circumstància va propiciar l’inici d’una sèrie d’intervencions arqueològiques sistemàtiques, desenvolupades entre 2007 i 2009 –impulsades pel Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), amb la participació de la Universitat d’Alacant i el suport del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE)–, destinades a documentar el jaciment i replantejar la problemàtica de l’assentament, més enllà que s’identificara o no amb al-‘Askar citat per les fonts.

Gràcies a l’estat actual de les investigacions, sabem que aquest assentament de caràcter rural ja exercia un control del territori en el trànsit del segle X a l’XI, just abans de la formació dels centres urbans. Existeixen assentaments coetanis en zones pròximes, com La Rábita i la probable alqueria d’El Moncayo, totes dues a Guardamar del Segura; i també en el que en poc temps seria la pròpia madinat Ilš, en l’actual Vila Murada, i L’Arsenal, al Sud del Nucli Històric d’El Raval-Salvador, sense que es puga descartar l’existència d’altres comunitats de caràcter rural disseminades pel Camp d’Elx.

Per a saber més: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/72190