Construïts cap a 1150, els Banys Àrabs van ser el tresor amagat del patrimoni local fins a la seua rehabilitació i obertura al públic, en 1998. Estan situats en el soterrani del convent de la Mercè, edifici permutat en 2004 per l’Ajuntament per un nou monestir per a les monges Clarisses, que l’habitaven. Des del segle XIII van patir diverses transformacions, fins a quedar convertits en cambra trastera i magatzem conventual.

Aquests banys, conservats quasi íntegrament, constitueixen un dels escassos exemples d’arquitectura pública islàmica que perviu a la Comunitat Valenciana.

Un do diví

Encara que en la ciutat musulmana existien altres banys o hammâm, aquests van haver de ser els més importants, en trobar-se pròxims a la mesquita i a la porta principal, la Lucentina. Els viatgers que arribaven podien banyar-se ací abans de resar i d’accedir al recinte emmurallat.

Per al món islàmic, l’aigua és un do diví, relacionat amb la saviesa i la puresa. La cultura andalusina va fer d’aquest ritu una pràctica plaent, en la qual empraven olis i essències. A més, els banys no servien únicament com a lloc de descans, sinó també de reunió social.

L’entrada es realitza a través del passeig Eres de Santa Llúcia. Estan distribuïts, com era tradicional en aquestes instal·lacions, en tres sales (freda, temperada i calenta) paral·leles, separades per arcs i columnes i cobertes per voltes de canó amb claraboies. Durant el recorregut, una veu en off explica els diferents usos de cada espai, mentre llums i sons recreen l’ambient dels banys originals.