Enclavat en la ruta i sendera del Palmerar PR-CV 439, l’hort dels Pontos forma part del Palmerar Històric d’Elx, declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

En l’hort es pot observar el sistema de regadiu tradicional per mitjà de séquies.

La casa
És la casa d’hort tradicional més antiga de la ciutat. La construcció, erigida en 1900, representa un exemplar de la típica vivenda rural que proliferava en la zona d’Elx. Es tracta d’una casa de camp unifamiliar amb arrels en les antigues alqueries àrabs, amb una història lligada a les labors agrícoles, especialment al cultiu tradicional de palmeres.
L’ús de materials autòctons, com la pedra calcària, el gres, la tova, l’algeps, el fang, i les bigues de fusta d’olivera, palmera i canyís, contribuïx a l’autenticitat de la construcció. La seua distribució seguix el patró clàssic de les vivendes rurals d’Elx, amb una estructura rectangular i un pati central que dividix la zona frontal, destinada a la residència, de la part posterior, dissenyada per a albergar estables i magatzems, entre altres. La façana principal, notable per la seua extensa porxada coberta, és una característica distintiva de la casa.

En termes de dimensions, la superfície total de la vivenda és de 366,24 m².
L’accés principal, a través del porxo sud, dona la benvinguda als visitants, i oferix una experiència immersiva des del principi. A més, s’ha habilitat un accés alternatiu en este porxo per a major comoditat. La connexió a la planta primera s’establix a través d’una escala en el segon pati, que brinda una transició harmoniosa entre els nivells.
La planta baixa alberga quatre estades que recreen amb mobiliari de l’època del fons del Museu de Puçol, un dormitori, un despatx, una sala d’estar o menjador i una cuina llar. A més, un pastador on es pastava el pa, amb la pastera, la carnera i elements propis de la cuina. Des d’allí s’accedix a un xicotet pati que comunica amb l’exterior. En esta mateixa planta es troba la quadra en la qual destaca el carro, els carretons i altres estris propis del treball en l’hort.

En l’edifici annex, es troba una estança en la qual es pot emmagatzemar la palma blanca.
El caràcter distintiu d’estes residències es concentra especialment en la seua façana, on destaca la porxada, com a element emblemàtic. Dissenyada originalment per a resguardar l’entrada principal dels vents i la calor estiuenca, esta àrea era essencial en la vida quotidiana de la casa, i exercix un paper crucial, com a espai d’emmagatzematge per al carro i ferramentes agrícoles, així com lloc per a assecar collites protegides de la pluja.
A més de la seua funció pràctica, la porxada també servia com un espai multifuncional, utilitzat per a menjars, convivència, esplai, rentada i costura. Ateses les elevades temperatures de la regió, es transformava en l’epicentre de la convivència durant la major part de l’any, i és tractada amb la mateixa cura i atenció que qualsevol altra habitació de la casa.

Tradicionalment, l’orientació apuntava cap al migdia i es posicionava en la façana de l’edifici. Es tancava en l’ala oest per a evitar l’entrada del vent de ponent, i s’estenia fins a aproximadament un terç de la façana principal. Dos obertures rectangulars permetien un suau corrent d’aire, una més gran en el front i una altra més xicoteta en l’ala oest, la qual es cobria amb palmes durant l’hivern.